Perfils personals, pàgines i grups a Facebook

Darrerament han saltat a la premsa algunes notícies de tancament de perfils al Facebook. Eren perfils personals però que pertanyien a col·lectius (partits polítics, entitats, plataformes...). En alguns casos s'ha fet una lectura ideològica d'aquests tancaments, però tot sembla indicar que la causa era, justament, que es feien servir perfils personals per a usos no personals. Facebook només permet que els perfils d'accés, és a dir els perfils personals, corresponguin a persones físiques reals.

Hi ha entitats i col·lectius que volen fer-se presents a Facebook i es pensen que la manera de fer-ho és creant un perfil personal a nom de l'entitat o col·lectiu. És allò tan grotesc que tots hem sentit alguna vegada del tipus "Queviures La Cistella vol ser amic teu al Facebook" o "Amics de la Botifarra amb Seques vol ser amic teu al Facebook". Segons les normes de la xarxa això no es pot fer i si algú ho denuncia (i denunciar coses a Facebook no costa gens), comporta el tancament del perfil.

Per a col·lectius, entitats o empreses, Facebook té eines específiques. Per exemple, els col·lectius poden usar els grups (que poden ser públics, privats i fins i tot ocults). Les entitats més formals o les empreses (i comerços, marques, etc.) poden usar les pàgines que tenen moltes possibilitats a l'hora de fer difusió.

Per crear grups o pàgines cal partir sempre d'un perfil dentrada, però els perfils han de correspondre a persones físiques reals. Si no, hi ha el perill que Facebook detecti aquest ús il·licit i els acabi tancant amb un greu perjudici per a tota la informació que porten associada.

Un wiki per fer valer la llibertat d'expressió o per atemptar contra la seguretat?

Wikileaks acaba d'alliberar, és a dir, ha publicat informació que, fins ara, havia estat considerada reservada per qüestions de seguretat als membres autoritzats del govern dels EUA sobre la guerra de l'Irac.

Tornem, doncs, a parlar de vells drets i nou món. Els periodistes disposen d'un poderós mitjà a Internet per publicar-hi, sense pressió dels lobbies, la informació que han aconseguit i que afecta drets humans. Què han de fer: callar o dir-ho? Qui ha de prevaler en la lluita entre el dret a la seguretat i la llibertat d'expressió?

Vell dret, nou món

Ja heu vist la pel·lícula 'La xarxa social'? Heroi? Traïdor? Geni?

Bé, tothom ho sap: les pel·lis de Hollywood solen ser més objectes d'entreteniment que d'aprofundida anàlisi de la realitat o d'aposta decidida per valors de present que són llavors de futur.

Lawrence Lessig, professor de Dret de la Universitat de Harvard (sí de la mateixa elit que apareix retratada al film!), ha denunciat que no es posi a la picota d'una manera clara i evident el que, per a ell, és inqüestionable: que al protagonista se l'obligui a pagar un impost a la tradició per haver gosat ser innovador. Lessig afirma: "That system is a tax on innovation and creativity. That tax is the real villain here, not the innovator it burdened."

I el que ell diu de la pel·lícula de moda també es podria predicar del cànon digital, a hores d'ara desautoritzat pel Tribunal de Justícia europeu.

Què en dieu?

De les ponències al debat multicanal

Sembla que, després de moltes temptatives de transposició maldestra de les maneres de transmetre coneixement pròpies del món industrial, ara comença a produir-se el fenomen invers: es comença a veure la traducció de les maneres de construir coneixement a través d'Internet en trobades presencials.

Una mostra va ser l'edició d'un Bookcamp ahir en el marc de Kosmopolis 2010. Als tallers que s'hi van oferir les ponències dels savis es limitaven a la breu introducció inicial i la resta dels 50 minuts es dedicaven a la conversa multicanal: el diàleg cara a cara es complementava amb les aportacions al canal de twitter actiu per a l'ocasió.

En Xavier Belanche i en Roger Segú van obrir la discussió sobre com hem de construir les nostres lectures amb els elements de (re)creació (mashup) de què disposem avui dia a través d'internet.

Cal dir que vam aprendre-hi molt?